He tornat sense haver marxat

Em limito a aclucar els ulls
sota la fressa del vent nocturnal
de principis de juliol,
l’oxigen torna a còrrer ràpidament
pels racons del meu cos
i la lluna il·lumina la meva galta esquerra:
Veig les cares que he enyorat
sense haver deixat de veure,
assenteixo amb el cap, somric,
m’agrada el que diuen.
Tinc color, no me n’havia anat,
però he retornat.

La nit dels vagabunds

Segueixo buscant una paraula que em faci fort, una mirada que m'acaroni com el vent, un motiu pe somriure i respirar amb força, la constància de no oblidar, una alenada per descansar entre combats, combats per a guanyar i temps i destresa per explicar-vos-ho. El meu èxit però, és seguir buscant indefallible, summergir-me en la nit dels vagabunds sense sucumbir...

LA NIT DELS VAGABUNDS

No és que nosaltres, en la fosca nit, fem via
cap al llum vacil·lant i llunyà d'un destí.
És que la nit cruel, per haver-nos, envia
a cada cor un somni més bell que cap matí.

Ella, que dels llumets d'un llogaret mesquí
ens fa un palau d'encís a cada llunyania
i ens enganya, sabent que som febles, així,
amb el nostre desig per tota companyia.

I, freda, ens mira. Com una lloba en repòs
allarga per l'espai la corba del seu cos
elàstica, lluent, plena de reialesa;

fins que, dreçant-se amb l'urc dels vells monstres divins,
salta del cel al món, i fa la seva presa
en nosaltres, els pobres vagabunds dels camins...

Màrius Torres, 30 d'octubre de 1937.

Liberté, égalité et fraternité.

Avui pujava pel carrer Cartagena i m'he creuat amb el passatge de la igualtat. La meva primera reacció ha estat valorar la seva bellesa i la gràcia que tenia conjugada amb el nom, que hi faré, m'ha inspirat simpatia. Però després he caigut en el pervers d'això: Es un carreronet ridícul i mig amagat, això sí, en algun lloc havien de posar el nom per a mantenir la hipocresia.

Efectivament, vivim en una societat que es declara tot sovint hereva dels valors de la revolució francesa però ja immediatament després de la revolució, i també d'una manera flagrant en els nostres temps, aquests valors han estat sempre usats d'una forma força... ehem... particular. A més, he descobert que l'ordre que se li donava resulta que també correspon amb l'ordre d'ús i importància que se li dóna. Tot plegat em provoca ganes de vomitar:

Veiem com en nom de la llibertat es cometen les atrocitats més salvatges del planeta, però de quina llibertat estem parlant? Doncs de la llibertat econòmica és clar, de la llibertat d'aprofitar-te de la teva avantatge sobre els demés per a passar-los per sobre i explotar-los fins on t'arribi el braç i la seva resistència, perquè un altre tipus de llibertat... La llibertat de viatjar tranquil no cal que digui que ens la coarten les fronteres, visats, etc. , la llibertat d'expressió dura mentres dura l'obediència, existeixen manifestacions de centenars de milers de persones contra la llibertat sexual... Podria continuar durant pàgines. Malgrat això, la llibertat es considera un pilar bàsic del sistema liberal i en tenim monuments i homenatges pertot, arreu la gent s'omple la boca amb la paraula llibertat i, per mi, dels tres valors dels que parlo avui, és el que té menys sentit per si sol, perquè per viure en comunitat sense convertir-nos en individus juxtaposats i confrontats en una competència a mort (a vegades em plantejo que aquest és el model de societat que volen els que ara tallen el bacallà) cal limitar la pròpia llibertat on comença el respecte i la convivència pels altres. Per això la llibertat sense igualtat i fraternitat esdevé un horror formidable, el caos.

Però ara parlem de la igualtat: Molta gent em dirà que en la nostra societat existeix una preocupació real per la igualtat... I jo dic que no! Un cop més, tothom se n'omple la boca (però sense els escarafalls que es fan per la llibertat, no fos que algú ens prengués la paraula i haguéssim de cedir quelcom) i es parla d'impostos progressius, de limitacions de la llibertat econòmica en favor de la igualtat... Mentida! Creieu de debó que si busquéssim serosament la igualtat en la nostra societat hi hauria un 20% de la gent que conviu en e nostre propi país que estaria vivint amb menys de 350 euros al mes? Creieu de debó que seriem així d'individualistes? Creieu de debó que els fills de ric seguirien tenint més oportunitats de les que tenim els altres? Algú m'acusarà de demagog i fins m'intentarà donar arguments jurídics, però la igualtat es construeix des del comportament de les persones i tothom sap que un arquitecte es mirarà per sobre l'espatlla a una dona de fer feines o a un paleta, que la societat en va plena d'això, i que fins i tot m'hi mirarà a mi, arqueòleg, perquè considerarà (al meu parer erroniamen) que té una formació més important que la meva. Em penso que va quedant prou clar que la igualtat, sense la fraternitat, és quelcom d'inassolible, i ara arriba el més terrible:

Ningú parla de la fraternitat. En certes ocasions, tothom és capaç d'omplir-se la boca amb el mot "solidaritat", però, a part de la hipocresia que ja coneixem, fixeu-vos que encara es fan menys escarafalls que amb la igualtat, que no se'n parla pas massa... Però el més important és que la solidaritat no condueix a una implicació directa, incondicional i indiscriminada: Ens solidaritzem amb les persones amb les que compartim quelcom, les destriem, perquè no ens interessa tota la societat ni tot el nostre gènere humà, tan sols una part. A voltes, aquesta solidaritat tan sols implica paraules, o ni tan sols això, una lleu identificació... Si fóssim fraternals, si ens moguéssim epl pensament que tots som germans, només uns quants malalts s'atrevirien a cometre injustícies, a provocar desigualtats i a retallar la llibertat dels altres, i com que tots ens sentiríem germans no li ho permetriem. Que bonic oi?

Després d'això no cal ni reflexionar sobre la voluntat d'ocultar, estafar i mentir per part dels que es declaren hereus d'un seguit de valors anomenats liberals, de la seva poca fe en l'ésser humà, en la democràcia (per molt que en parlin)... Que es pot esperar d'una gent que reclama la nostra societat com a hereva de la romana i la grega, societats feixistes per excel·lència (que a ningú se li escapi que el mot ve de l'antiga Roma, on l'esclavatge i el classisme, així com la violència arbitrària eren fins i tot ben vistos en moltes ocasions)? Si m'he de quedar amb alguna cosa, em quedo amb la fraternitat, perquè sense fraternitat no hi ha igualtat ni és possible la llibertat, però també perquè és l'únic que aquesta colla de porcs no ha contaminat. No, no em penso declarar hereu de la revolució francesa ni de la revolució americana (referent real d'aquesta societat, ja que allí sí que és descarat que l'únic valor a seguir és la llibertat econòmica), per molt que ho sigui a la força, prefereixo pensar que si un dia les coses van poder canviar cap a una determinada direcció perquè molta gent va voler, les coses sempre poden tornar a canviar de direcció si la gent vol. No pretenc la utopia, només vull que la gent aprengui a actuar en el seu propi benefici, que és actuar en el propi benefici de la seva comunitat humana i, en conseqüència, de tot ésser humà. Només vull que aprenguem a mirar més lluny que la porta de la nostra habitació o la del nostre rebedor. Salut a tothom!

Per al Josep

No puc fer una altra cosa que dir que estic trist, profundament trist, i que el que m'agradaria dir-li al Josep ara no ho puc dir, però potser sento que és necessari deixar això, per aproximar-me...

I a poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

Miquel martí i Pol

Le métèque

No ho sembla, però alguna cosa té a veure amb mi, allò... molt endins:




Avec ma gueule de métèque
De Juif errant, de pâtre grec
Et mes cheveux aux quatre vents
Avec mes yeux tout délavés
Qui me donnent l'air de rêver
Moi qui ne rêve plus souvent
Avec mes mains de maraudeur
De musicien et de rôdeur
Qui ont pillé tant de jardins
Avec ma bouche qui a bu
Qui a embrassé et mordu
Sans jamais assouvir sa faim

Avec ma gueule de métèque
De Juif errant, de pâtre grec
De voleur et de vagabond
Avec ma peau qui s'est frottée
Au soleil de tous les étés
Et tout ce qui portait jupon
Avec mon cœur qui a su faire
Souffrir autant qu'il a souffert
Sans pour cela faire d'histoires
Avec mon âme qui n'a plus
La moindre chance de salut
Pour éviter le purgatoire

Avec ma gueule de métèque
De Juif errant, de pâtre grec
Et mes cheveux aux quatre vents
Je viendrai, ma douce captive
Mon âme sœur, ma source vive
Je viendrai boire tes vingt ans
Et je serai prince de sang
Rêveur ou bien adolescent
Comme il te plaira de choisir
Et nous ferons de chaque jour
Toute une éternité d'amour
Que nous vivrons à en mourir

Et nous ferons de chaque jour
Toute une éternité d'amour
Que nous vivrons à en mourir

Moustaki

Riures

Es pot riure d'una animalada, d'una bajanada, d'un acudit enginyós, d'una situació estranya, d'una grolleria, d'una persona, dels polítics, d'un gag, d'una fotografia, d'una caricatura... Es pot riure de moltes coses, però mai havia sentit parlar de riure de felicitat. Jo, optimista, pensava que es podia somriure molta estona de felicitat contra els que pensen que la felicitat no existeix... Però avui he rigut de felicitat, no somrigut: Rigut. Un punt més per al bàndol dels que creiem que alguna cosa val la pena.

San Cristóbal

Perdí una canción
en cada esquina
perdí un sueño
en cada cigarrillo.
Perdí un amor
en cada mirar
allá en San Cristóbal
murió mi pensar.
Y así voy
que lo pierdo todo
asustado de tanto amar.
Perdí la luna
en tu mejilla
perdí la tripa
en cada amanecer
perdí un color
en cada besar
allá en tu cuerpo
murió mi pensar.
Y así voy
que lo pierdo todo
asustado de tanto amar.
Matando la vida
con alegrías
volviendo a nacer
con el amargor.
Pierdo recuerdos
en cada cantar
allá en la Fournier
de tanto fumar.
Y así voy
que lo pierdo todo
asustado de tanto amar.

Dusminguet

El que fa molts anys va ser una cançó de desfeta va quedar apartada i, de cop, resorgeix per a convertir-se en quelcom d'agredolç... Ja és un pas, especialment si contem en que la primera volta aquesta cançó tenia una cara i ara, encara que la manté, en té dos o tres més que omplen raconets. Salut a tots!