Els camins són difícils

Un dia escric defensant la prudència i l'altre els camins difícils... A qualsevol li pot semblar que sóc un inestable jejeje Però la veritat és que es pot agafar un camí difícil amb prudència...

Bé, el que volia dir avui, a tall d'apunt gairebé, és que prendre decisions és difícil, que també és difícil perseguir metes i objectius i que a més corres el perill d'estampar-te. Per això generalment evitem tan com podem prendre desicions o perseguir "a mort" alguna cosa, és aquell "ja vorem que surt" que revestim de prudència. De fet, molts cops decidim quan ja no tenim més remei i, jo em poso d'exemple, prefereixo, com a norma general, deixar-me portar pels aconteixements que no perseguir bajanades de la meva imaginació (és que em canso!). Però ara, he decidit, he decidit quan encara no era obligatori i he escollit el camí més incòmode, el difícil, el del salmó com diria l'amic Toni. Sabeu què? Crec que passada la primera incomoditat m'agradarà aquest camí...

Per què deixar-te de banda prudència?

La veritat noies i nois, no val la pena mai deixar la prudència de banda. No pensem en pessimisme, no, ni molt menys, està molt bé una prudència optimista, però aquesta és la més difícil de mantenir i la prudència és quelcom de massa racional per a que prevalgui sobre l'optimisme en els bons moments... Tanmateix, després d'haver comprovat que el nostre optimisme era excessiu ens aboquem a aquell típic pessimisme que no puc ni veure: "Que si tot és fosc, que si res val la pena, que si és culpa meva, que si és culpa seva, que si és culpa d'algú, que si les coses són impossibles, que si la sort per allí o la sort per allà..."

No seria més còmode, malgrat tot, mantenir-nos en la prudència? A vegades un s'ho planteja.

Summertime

Avui toca un clàssic del blues, Summertime, recomano especialment les versions de Janis Joplin i de Montse Pratdesaba "Big mama"... Espero que us ho escolteu i us mireu la lletra... i que us agradi tant com a mi! Salut!

SUMMERTIME

Summertime, time, time,
Child, the livings easy.
Fish are jumping out
And the cotton, lord,
Cottons high, lord, so high.

Your daddys rich
And your ma is so good-looking, baby.
Shes looking good now,
Hush, baby, baby, baby, baby, baby,
No, no, no, no, no, no, no, dont you cry.
Aahhhh!

One of these mornings
Youre gonna rise, rise up singing,
Youre gonna spread your wings,
Child, and take, take to the sky,
Lord, the sky.

Until that morning
Honey, n-n-nothings going to harm you now,
No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no
No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no
No, no, no, no, no, no, no, no, no,
Dont you cry,
Dont you cry,
Cry.

Al professor de paleografia llatina

Vull dedicar unes paraules molt breus d'agraïment que ja fa dies que hauria d'haver penjat, dirigides al nostre sempre estimat professor de paleografia i a les seves transcripcions:

Quosque tandem abuntere patentia nostra Perucho? Patice et cinaede, skortum filii, tua mater mala puta est: Pedicabo ego vos irrumago.

Dono gràcies a la retòrica de Ciceró i a l'escatologia de Catul per a permetre'm dir tot el que he dit en menys de dues línies.

Declaració de principis

Nota abans de llegir: Les declaracions no són interrelacionades ni proporcionades entre sí, que ningú em posi Joan Manuel Serrat o la Generació del 98 amb Abu Grahib, responen a escales diferents...

1.- Propietat i dret col·lectiu vs. Propietat i dret individual
2.- Chávez i Castro vs. Guantánamo i Abu Grahib
3.- Ésser vs. Tenir
4.- Igualtat vs. Mèrit
5.- Cooperació vs. Competència
6.- Llibertat d'expressió vs. Dictadura de la majoria
7.- Diàleg vs. Força
8.- Etiòpia vs. Europa
9.- Cafè vs. Tè
10.- Ho Chi Minh vs. Napalm
11.- Andreu Nin vs. URSS
12.- Generació del 27 vs. Generació del 98
13.- Lluís Llach vs. Joan Manuel Serrat
14.- Materialisme històric vs. idealisme
15.- Registre empíric vs. teoria
16.- Heterodoxia vs. Ortodoxia
17.- Memòria vs. Oblit
18.- Ésser conseqüent vs. Ésser rígid
19.- Portbou vs. Marina d'Or
20.- Mediterranis vs. Esteparis
21.- Emile Zola vs. V. Hugo
22.- Voltaire vs. Montesquieu
23.- Marx vs. Adam Smith
24.- Rosa Luxemburg vs. Lenin
25.- Abu Amar vs. Abu Mazin
26.- Decidir vs. Dret de conquesta
27.- Birres al bar vs. Cubates a la discoteca
28.- El Carrer de les Camèlies i la Plaça del Diamant vs. Mercè Rodoreda
29.- L'Empordà vs. El món
30.- L'amistat vs. Tot

Ara mateix...

Ara mateix crec que tots plegats hauríem de llegir més a gent com Miquel Martí i Pol...

ARA MATEIX

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent melanconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I, en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol

Salir, beber...

Ho reconeixo, no me'n puc estar: Que em proposin d'anar a fer birres en bona companyia a un ar de Gràcia em supera. De fet tampoc he fet mai res per a resistir-m'hi gaire jeje...

Ahir, com és costum, vam anar els amics de carrera al bar de la plaça del Diamant, a fer birres fumant com carreters, dient bajanades, llençant crits luxuriosos, cantant "mama que el negro está rabioso" i dient "gràcies pel teu temps",esclatant a riallades, tocant-nos, petonejant-nos sense motius, cantant l'himne del Canadà (que passa? és molt fort, tant que fa gràcia i, a més, és himne de taberna, per brindar estrellant birres entre birres), felicitant aniversaris, parlant del que ens preocupa (gairebé sempre noietes i noiets que ens porten de cap), discutnt a crits sobre fòssils directors i arqueologia en general (per això hi ha gent a la que no li fa especial il·lusió venir...som uns freaks!)...i donant la tabarra fins que se'ns fa fora per tancar (ens hi estaríem fins les 7 si ens deixessin).

La veritat és que, ho crec jo i penso compartir-ho, en aquests moments cap de nosaltres necessita res més. Sé que a molta gent també li passa. És un punt d'escapada, un ritus necessari per estrènyer relacions, dirimir dubtes, trobar recolzament, fer plans i descobrir almenys, per a algunes coses, el sentit de tot plegat. I, en efecte, sense aquestes nits, tot tindria menys sentit, sé que tots hi esteu d'acord, i no només això: A cada moment que passa, es va construint un edifici que passa a formar part de la nostra vida, de fet, construeixes una de les teves millors parts.

Salir, beber, el rollo de siempre... y al llegar a la cama que guarrada sin ti! Sí nois, això passa, els amics i les amigues no sempre poden solucionar-ho tot, i a vegades desitjaríem no haver d'arribar al llit per a no sentir-nos sols, però per això mateix recomano: Si has d'anar sol al llit, beu i cansa't, beu i cansa't molt per adormir-te ràpid i no pensar. Pensar després de quatre Voll-Damm estirat al llit a les quatre del matí pot ser perillòs...Salut!