Votam al TOP CATALÀ! Blog d'un nyèbit qualsevol

 

 

domenica, marzo 25, 2007

San Cristóbal

Perdí una canción
en cada esquina
perdí un sueño
en cada cigarrillo.
Perdí un amor
en cada mirar
allá en San Cristóbal
murió mi pensar.
Y así voy
que lo pierdo todo
asustado de tanto amar.
Perdí la luna
en tu mejilla
perdí la tripa
en cada amanecer
perdí un color
en cada besar
allá en tu cuerpo
murió mi pensar.
Y así voy
que lo pierdo todo
asustado de tanto amar.
Matando la vida
con alegrías
volviendo a nacer
con el amargor.
Pierdo recuerdos
en cada cantar
allá en la Fournier
de tanto fumar.
Y así voy
que lo pierdo todo
asustado de tanto amar.
Dusminguet
El que fa molts anys va ser una cançó de desfeta va quedar apartada i, de cop, resorgeix per a convertir-se en quelcom d'agredolç... Ja és un pas, especialment si contem en que la primera volta aquesta cançó tenia una cara i ara, encara que la manté, en té dos o tres més que omplen raconets. Salut a tots!

giovedì, marzo 22, 2007

En record

A vegades va bé recordar a qui no tens al costat, i parlar-li:

Would you know my name?
if I saw you in Heaven
Would it be the same
if I saw you in Heaven
I must be strong and carry on
Cause I know I don't belong here in heaven
Would you hold my hand,if I saw you in heaven

Would you help me stand,
if I saw you in heaven
I'll find my way through night and day
Cause I know I just can't stay here in heaven.
Time can bring you downTime can bend your knees
Time can break your heart
Have you beggin
please beggin please

Beyond the door, there's peace for sure
and I know there'll be no more tears in heaven.
Cause I know I don't belong here in heaven.

Eric Clapton

sabato, marzo 17, 2007

Fins aviat

Avui em limitaré a escriure "fins aviat Toni".

martedì, marzo 13, 2007

Salvador

Sí, nosaltres, volguem o no som els hereus d'Espriu i més valdria que en fòrem conscients, perquè potser llavors el comprendríem i en trauríem una utilitat. Per a qui no s'ho cregui, que llegeixi Inici de càntic en el temple i s'atreveixi a assegurar que no va dirigida a la nostra generació:

INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i amb ell, les males herbes."
Ah, joves llavisdesclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del mar per l'alta mar d'espigues".
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble".

Salvador Espriu

domenica, marzo 11, 2007

Ausiàs March

Ausiàs March (1397-1459) és el gran poeta del segle XV. Supera definitivament la tradició trobadoresca i estableix les coordenades de la poesia moderna. La seva poesia s'ordena en els cicles marcats pels senyals que insereix en els poemes i per la temàtica de la mort principalment. La novetat respecte al context literari del moment és el concepte mateix de funció de la poesia i de la dona. March fa una exegesi intensa del dolor inherent a l'amor mitjançant el poema. Les imatges extremes amb què la construeix són d'una modernitat encara vigent. I l'ideal femení ple de tòpics dóna pas a una figura femenina física i concreta que canalitza la dualitat tomista de la persona escindida entre el cos i l'ànima. March omple de dinamita reflexiva i filosòfica els seus versos. Llegir-lo avui encara és un cop de puny al fetge dels sentiments i dels pensaments.

Poema LXXXI

Així com cell qui es veu prop de a mort,
corrent mal temps, perillant en la mar,
e veu lo lloc on se pot restaurar
e no hi ateny per sa malvada sort,
ne pren a me, qui vaig afanys passant
e veig a vós, bastant mos mals delir:
desesperat de mos desigs complir,
iré pel món vostre ergull recitant.

sabato, marzo 10, 2007

Dones

Avui és un bon dia per parlar de les dones. No vaig voler escriure el dia 8 de març perquè no m'agrada circumscriure una realitat tan complicada i quotidiana a un sol dia de reivindicació per a després oblidar-lo fins l'any següent. Avui és un dia tan bo com el 8 de març per a parlar de les dones i de tot allò que pateixen, i no vull adjuntar-me a la seva reivindicació del 8 de març amb lleugeresa perquè podria fer-ho però crec que, primer, per a afegir-nos a la seva reivindicació, els homes encara hem de recòrrer un llarg camí: El de comprendre-les.

En efecte, més enllà del nivell evident en el que pateixen discriminació, hauríem d'ésser capaços de veure que la nostra societat i el nostre món queda regit per unes pautes de comportament subjacents que ho enmarquen tot sota la mirada dels homes, i en molt estranyes ocasions de les dones. Crec que elles ho saben, fa molt que ho saben i per això són elles les que han d'ésser l'avantguarda de la seva alliberació i equiparació com a éssers de ple dret. Nosaltres molts cops no som capaços de veure més enllà de que facin la feina de casa o cobrin menys. Per això mateix, sí que hem de secundar-les quan es mouen, però el nostre moviment, com a homes, ha d'ésser el d'esforçar-nos a diari per a entendre-les, perquè elles ho fan amb nosaltres; No podem pretendre que la seva "emancipació" vagi per la via de convertir-les en subjectes masculins, i aquesta és una altra perversió de la nostra societat: Per alliberar-se se les intenta convèncer de comportar-se com homes i les dones han de poder fer tot el que fem nosaltres sense deixar de ser dones. Jo admiro molt les dones que són capaces de fer-ho (que són molt poques).

Reconeixo que m'és difícil parlar en aquesta clau, perquè no em seria gens difícil parlar d'opressió en termes habituals, però ara no és el que vull. El que vull és que fem un esforç per a comprendre la tragèdia que han viscut i que segueixen visquent les nostres àvies, mares, germanes, cosines, parelles, amigues... Crec sincerament que el camí que hem de recórrer encara passa per adonar-nos del que pateixen a diari les persones més properes i que més estimem i que tan sols així serem capaços d'extrapolar-ho a aquelles que no coneixem. Hem de fer un esforç empàtic. Elles han d'ésser el cap i la veu de la seva lluita i nosaltres els hem d'obrir el pas sense resistència, ens hem d'esforçar a comprendre-les (no des d'un punt de vista paternalista, que seria caure en el masclisme de sempre, sinó veient en elles persones d'una complexitat i capacitat extraordinàries), els hem de donar la mà i fer de coixí com elles han fet tota la història amb els seus fills, germans... Si alguns volen que elles aprenguin a ser homes, jo crec que nosaltres hauríem d'aprendre a ser més com les dones.

Sé que sóc maldestre per a explicar-me en aquests termes, perquè tal i com dic més amunt, és un tema que tractem massa poc i en el que hem d'avançar molt encara, però espero que aquells que tinguin una mínima sensibilitat m'entenguin. Hi ha més dones que homes, si algú creu en un món millor no pot obviar les dones. Sense les dones no hi ha revolució.

Per acabar, us deixo aquí un poema de Martí i Pol (sempre present en la meva visió del món) en el que crec veure aquest esforç empàtic i aquesta denúncia que hem de fer. Malgrat ser planer, a Martí i Pol se l'ha de llegir dos cops per a entendre'l, perquè és realment introspectiu, i potser per això mateix és capaç, després, de colar-se en el patiment de la dona treballadora. És com en Miquel que hauríem d'actuar.


L'ELIONOR

L'Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
La gent se l'estimava,
l'Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l'escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l'opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l'Elionor no hauria
pas sabut dir d'on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".

Miquel Martí i Pol, La fàbrica (1972)

domenica, marzo 04, 2007

De retorn

Bé, retornar d'un país tan magnífic com és Turquia deixa sense paraules, simplement havia d'escriure alguna cosa per a fer-me veure a mi mateix que el blog no està mort del tot... Quan se'm passi la ressaca del la turca turca potser escric quelcom. Fins llavors salut a tots!!