Avui és un bon dia per parlar de les dones. No vaig voler escriure el dia 8 de març perquè no m'agrada circumscriure una realitat tan complicada i quotidiana a un sol dia de reivindicació per a després oblidar-lo fins l'any següent. Avui és un dia tan bo com el 8 de març per a parlar de les dones i de tot allò que pateixen, i no vull adjuntar-me a la seva reivindicació del 8 de març amb lleugeresa perquè podria fer-ho però crec que, primer, per a afegir-nos a la seva reivindicació, els homes encara hem de recòrrer un llarg camí: El de comprendre-les.
En efecte, més enllà del nivell evident en el que pateixen discriminació, hauríem d'ésser capaços de veure que la nostra societat i el nostre món queda regit per unes pautes de comportament subjacents que ho enmarquen tot sota la mirada dels homes, i en molt estranyes ocasions de les dones. Crec que elles ho saben, fa molt que ho saben i per això són elles les que han d'ésser l'avantguarda de la seva alliberació i equiparació com a éssers de ple dret. Nosaltres molts cops no som capaços de veure més enllà de que facin la feina de casa o cobrin menys. Per això mateix, sí que hem de secundar-les quan es mouen, però el nostre moviment, com a homes, ha d'ésser el d'esforçar-nos a diari per a entendre-les, perquè elles ho fan amb nosaltres; No podem pretendre que la seva "emancipació" vagi per la via de convertir-les en subjectes masculins, i aquesta és una altra perversió de la nostra societat: Per alliberar-se se les intenta convèncer de comportar-se com homes i les dones han de poder fer tot el que fem nosaltres sense deixar de ser dones. Jo admiro molt les dones que són capaces de fer-ho (que són molt poques).
Reconeixo que m'és difícil parlar en aquesta clau, perquè no em seria gens difícil parlar d'opressió en termes habituals, però ara no és el que vull. El que vull és que fem un esforç per a comprendre la tragèdia que han viscut i que segueixen visquent les nostres àvies, mares, germanes, cosines, parelles, amigues... Crec sincerament que el camí que hem de recórrer encara passa per adonar-nos del que pateixen a diari les persones més properes i que més estimem i que tan sols així serem capaços d'extrapolar-ho a aquelles que no coneixem. Hem de fer un esforç empàtic. Elles han d'ésser el cap i la veu de la seva lluita i nosaltres els hem d'obrir el pas sense resistència, ens hem d'esforçar a comprendre-les (no des d'un punt de vista paternalista, que seria caure en el masclisme de sempre, sinó veient en elles persones d'una complexitat i capacitat extraordinàries), els hem de donar la mà i fer de coixí com elles han fet tota la història amb els seus fills, germans... Si alguns volen que elles aprenguin a ser homes, jo crec que nosaltres hauríem d'aprendre a ser més com les dones.
Sé que sóc maldestre per a explicar-me en aquests termes, perquè tal i com dic més amunt, és un tema que tractem massa poc i en el que hem d'avançar molt encara, però espero que aquells que tinguin una mínima sensibilitat m'entenguin. Hi ha més dones que homes, si algú creu en un món millor no pot obviar les dones. Sense les dones no hi ha revolució.
Per acabar, us deixo aquí un poema de Martí i Pol (sempre present en la meva visió del món) en el que crec veure aquest esforç empàtic i aquesta denúncia que hem de fer. Malgrat ser planer, a Martí i Pol se l'ha de llegir dos cops per a entendre'l, perquè és realment introspectiu, i potser per això mateix és capaç, després, de colar-se en el patiment de la dona treballadora. És com en Miquel que hauríem d'actuar.
L'ELIONOR
L'Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
La gent se l'estimava,
l'Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l'escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l'opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l'Elionor no hauria
pas sabut dir d'on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
Miquel Martí i Pol, La fàbrica (1972)
