Liberté, égalité et fraternité.

Avui pujava pel carrer Cartagena i m'he creuat amb el passatge de la igualtat. La meva primera reacció ha estat valorar la seva bellesa i la gràcia que tenia conjugada amb el nom, que hi faré, m'ha inspirat simpatia. Però després he caigut en el pervers d'això: Es un carreronet ridícul i mig amagat, això sí, en algun lloc havien de posar el nom per a mantenir la hipocresia.

Efectivament, vivim en una societat que es declara tot sovint hereva dels valors de la revolució francesa però ja immediatament després de la revolució, i també d'una manera flagrant en els nostres temps, aquests valors han estat sempre usats d'una forma força... ehem... particular. A més, he descobert que l'ordre que se li donava resulta que també correspon amb l'ordre d'ús i importància que se li dóna. Tot plegat em provoca ganes de vomitar:

Veiem com en nom de la llibertat es cometen les atrocitats més salvatges del planeta, però de quina llibertat estem parlant? Doncs de la llibertat econòmica és clar, de la llibertat d'aprofitar-te de la teva avantatge sobre els demés per a passar-los per sobre i explotar-los fins on t'arribi el braç i la seva resistència, perquè un altre tipus de llibertat... La llibertat de viatjar tranquil no cal que digui que ens la coarten les fronteres, visats, etc. , la llibertat d'expressió dura mentres dura l'obediència, existeixen manifestacions de centenars de milers de persones contra la llibertat sexual... Podria continuar durant pàgines. Malgrat això, la llibertat es considera un pilar bàsic del sistema liberal i en tenim monuments i homenatges pertot, arreu la gent s'omple la boca amb la paraula llibertat i, per mi, dels tres valors dels que parlo avui, és el que té menys sentit per si sol, perquè per viure en comunitat sense convertir-nos en individus juxtaposats i confrontats en una competència a mort (a vegades em plantejo que aquest és el model de societat que volen els que ara tallen el bacallà) cal limitar la pròpia llibertat on comença el respecte i la convivència pels altres. Per això la llibertat sense igualtat i fraternitat esdevé un horror formidable, el caos.

Però ara parlem de la igualtat: Molta gent em dirà que en la nostra societat existeix una preocupació real per la igualtat... I jo dic que no! Un cop més, tothom se n'omple la boca (però sense els escarafalls que es fan per la llibertat, no fos que algú ens prengués la paraula i haguéssim de cedir quelcom) i es parla d'impostos progressius, de limitacions de la llibertat econòmica en favor de la igualtat... Mentida! Creieu de debó que si busquéssim serosament la igualtat en la nostra societat hi hauria un 20% de la gent que conviu en e nostre propi país que estaria vivint amb menys de 350 euros al mes? Creieu de debó que seriem així d'individualistes? Creieu de debó que els fills de ric seguirien tenint més oportunitats de les que tenim els altres? Algú m'acusarà de demagog i fins m'intentarà donar arguments jurídics, però la igualtat es construeix des del comportament de les persones i tothom sap que un arquitecte es mirarà per sobre l'espatlla a una dona de fer feines o a un paleta, que la societat en va plena d'això, i que fins i tot m'hi mirarà a mi, arqueòleg, perquè considerarà (al meu parer erroniamen) que té una formació més important que la meva. Em penso que va quedant prou clar que la igualtat, sense la fraternitat, és quelcom d'inassolible, i ara arriba el més terrible:

Ningú parla de la fraternitat. En certes ocasions, tothom és capaç d'omplir-se la boca amb el mot "solidaritat", però, a part de la hipocresia que ja coneixem, fixeu-vos que encara es fan menys escarafalls que amb la igualtat, que no se'n parla pas massa... Però el més important és que la solidaritat no condueix a una implicació directa, incondicional i indiscriminada: Ens solidaritzem amb les persones amb les que compartim quelcom, les destriem, perquè no ens interessa tota la societat ni tot el nostre gènere humà, tan sols una part. A voltes, aquesta solidaritat tan sols implica paraules, o ni tan sols això, una lleu identificació... Si fóssim fraternals, si ens moguéssim epl pensament que tots som germans, només uns quants malalts s'atrevirien a cometre injustícies, a provocar desigualtats i a retallar la llibertat dels altres, i com que tots ens sentiríem germans no li ho permetriem. Que bonic oi?

Després d'això no cal ni reflexionar sobre la voluntat d'ocultar, estafar i mentir per part dels que es declaren hereus d'un seguit de valors anomenats liberals, de la seva poca fe en l'ésser humà, en la democràcia (per molt que en parlin)... Que es pot esperar d'una gent que reclama la nostra societat com a hereva de la romana i la grega, societats feixistes per excel·lència (que a ningú se li escapi que el mot ve de l'antiga Roma, on l'esclavatge i el classisme, així com la violència arbitrària eren fins i tot ben vistos en moltes ocasions)? Si m'he de quedar amb alguna cosa, em quedo amb la fraternitat, perquè sense fraternitat no hi ha igualtat ni és possible la llibertat, però també perquè és l'únic que aquesta colla de porcs no ha contaminat. No, no em penso declarar hereu de la revolució francesa ni de la revolució americana (referent real d'aquesta societat, ja que allí sí que és descarat que l'únic valor a seguir és la llibertat econòmica), per molt que ho sigui a la força, prefereixo pensar que si un dia les coses van poder canviar cap a una determinada direcció perquè molta gent va voler, les coses sempre poden tornar a canviar de direcció si la gent vol. No pretenc la utopia, només vull que la gent aprengui a actuar en el seu propi benefici, que és actuar en el propi benefici de la seva comunitat humana i, en conseqüència, de tot ésser humà. Només vull que aprenguem a mirar més lluny que la porta de la nostra habitació o la del nostre rebedor. Salut a tothom!