Ausiàs March

Ausiàs March (1397-1459) és el gran poeta del segle XV. Supera definitivament la tradició trobadoresca i estableix les coordenades de la poesia moderna. La seva poesia s'ordena en els cicles marcats pels senyals que insereix en els poemes i per la temàtica de la mort principalment. La novetat respecte al context literari del moment és el concepte mateix de funció de la poesia i de la dona. March fa una exegesi intensa del dolor inherent a l'amor mitjançant el poema. Les imatges extremes amb què la construeix són d'una modernitat encara vigent. I l'ideal femení ple de tòpics dóna pas a una figura femenina física i concreta que canalitza la dualitat tomista de la persona escindida entre el cos i l'ànima. March omple de dinamita reflexiva i filosòfica els seus versos. Llegir-lo avui encara és un cop de puny al fetge dels sentiments i dels pensaments.

Poema LXXXI

Així com cell qui es veu prop de a mort,
corrent mal temps, perillant en la mar,
e veu lo lloc on se pot restaurar
e no hi ateny per sa malvada sort,
ne pren a me, qui vaig afanys passant
e veig a vós, bastant mos mals delir:
desesperat de mos desigs complir,
iré pel món vostre ergull recitant.