Sonet d'any nou.

Clou
pany
l'any
nou.

Prou
pany,
many
rou.

Feix,
neix,
au!

Puix
fuig
l'au.

Carles Fages de Climent, "el gaiter de la Muga"

Això sí que és una bona manera de veure l'any nou...

Et penso.

Com el sol de l'albada en les escletxes dels porticons, m'assaltes l'iris i et confons amb les llums de nadal. Em confons, em sobtes, em corprens. Camino embadalit veien-te en totes les dones, en tots els miralls i aparadors, en totes les bombetes, i et penso a la meva mida, gairebé puc notar com el teu cos encaixa a la perfecció amb el meu, com la teva pell calma a la meva, assedegada de tu. Aleshores res té importància, tan sols el teu somriure i la teva pell eriçada mentre et dic pel teu nom a cau d'orella i per darrera, mentre oloro els teus cabells i acaricio lleument els costats dels teus pits. A voltes sorgeixes d'entre els llençols i m'abraces greument tot sotmetent-me a un somni ple de tu. A voltes em sorprens darrera d'una cantonada quan camno sol de nit i em fas falses promeses de tendresa: Quan arribo al llit no hi ets. En el fons, cada dia em fas feliç, però també em fas mal: No recordo ni una sola nit que no t'hagi desitjat al meu costat per a que mullis els teus llavis amb els meus, però ni una sola nit, tampoc un sol dia, t'has deixat roçar en forma de dona. Friso per entregar-me a tu.

Celaya

Com aficionat a la poesia tinc moltes preferències. La majoria són poetes molt coneguts, de primera línia de fama, però també n'hi ha que no tant. Un de molt especial, i que jo posaria per davant de molts d'altres és Gabriel Celaya: Un home que sempre que sigui llegit tindrà coses per a ensenyar, propostes per a reflexionar, i, sobretot, una força en el mot, un ardor per a la vida que en molt poca gent val la pena es pot descobrir. El recomano a tothom, m'ha canviat moltes coses. Ara us poso la seva poesia més famosa, amb el seu típic ardor revolucionari, que posa els pèls de punta a qualsevol.

LA POESÍA ES UNA ARMA CARGADA DE FUTURO

Cuando ya nada se espera personalmente exaltante,
mas se palpita y se sigue mas acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmando,
como un pulso que golpea las tinieblas,

cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
las bárbaras, terribles, amorosas crueldades.

Se dicen los poemas,
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.

Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo indéntico a sí mismo.

Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpes, porque a penas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.

Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.

Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica, qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.

Tal es mi poesía: poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.

No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.

Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra, son actos.

Un record per a Víctor, per a Pablo, i per tants d'altres...

Fa dies que el famòs gran cabró xilé és mort. Sí, ja sé que escric tard, però és que no vull escriure sobre ell, no em mereix ni la consideració de dir el seu nom. Aquí tan sols vull recordar aquella gent meravellosa que va ser impunement assassinada el setembre de 1973: Salvador, president de Xile, a qui van bombardejar amb caces quan era sol al palau de la Moneda pel sol fet de representar a aquells que volien viure amb dignitat. També va ser assassinat Víctor, cantant revolucionari, al que li van trencar tots els ossos de les mans i els dits i li van tallar la llengua, i el van afusellar és clar, pel sol fet de reclamar "el derecho de vivir en paz", per fer "preguntas por Puerto Montt", per recordar l'Amanda, per cantar-li cançons de cuna a un negret, per tenir un martell o per atrevir-se a dirigir-li una "Plegaria a un labrador". Pablo, poeta, ja malalt, va morir del disgust en pocs dies, ell, l'escriptor de "Incitación al Nixonicidio y alabanza de la revolución chilena", també va ser una víctima. Com tots aquells dels que no puc dir res, com aquests tres, noms sense cognoms, gent, persones que simplement pensaven, llegien, sentien... Ara que a tothom ja se li han passat les ganes de parlar del fill de puta, ara continua essent més hora que mai de buscar els culpables d'aquestes morts, castigar-los amb tota la duresa possible, humiliar-los, i recordar, que amb gent com la que va morir allí i en aquell moment, el món seria millor. També hi hauria d'haver uns quants països que haurien de revisar la seva postura...

Nadal

Bof! Ja s'acosta el nadal, sí, d'acord, sóc d'aquells pessimistes que odien tot el que envolta el nadal. D'acord, a mi també m'agrada que em facin regals i em diguin que m'estimen molt... Peò se m'acudeixen moltes coses en contra del nadal, com aquells parents pels quals no existeixes fins el dia 26 de desembre o el 6 de gener en el que s'ofendrien si faltessis a l'avorrida cita en la que passes completament desapercebut (doncs penso treballar aquests dies), com la gent que espera que li facis un regal que no pots permetre't (sí, perquè tothom critica el consumisme, però no vegis com ho passem els que hem de mesurar els regals en comptagotes, com els dinars, etc...) quan no s'ho han guanyat en tot l'any, perquè és una festa totalment cristiana, i aquelles horribles nadales? i aquelles aglomeracions de gent? I aquell estrés de feina provocat per els exàmens que s'acoste+compra regals durant hores+curra extra per pagar-los?... El nadal és bonic, o la idea, no ens enganyem. M'agrada. Però detesto com es comporta la gent quan arribem a aquestes dates, per què em fan més cas? Per remordiments? I per què he de sortir per força per cap d'any? Per què només podem gaudir de l'afecte de certes persones, dels polvorons i dels torrons i del magnífic tió (el millor de les festes) en aquests dies? Em penso que aquests dies trastoquen a la gent... olora a hipocresia.

Caruso

Avui estic tràgic:

Qui dove il mare luccica e tira forte il vento,
sulla vecchia terrazza davanti al golfo di Surriento,
un uomo abraccia una ragazza dopo che aveva pianto,
poi si schiarisce la voce e ricomincia il canto.

Te voglio bene assai,
ma tanto tanto bene sai,
è una catena ormai
che sciogle il sangue dind'e'vene sai.

Vide le luci mezzo al mare, pensò alle notti là in america,
ma erano solo le lampare e la bianca scia di un'elica,
sentì il dolore nella musica, si alzò dal pianoforte,
ma quando vide la luna uscire da una nuvola,
gli sembrò dolce anche la morte.

Guardò negli occhi la ragazza, quegli occhi verdi come il mare,
poi all'improvviso usci una lacrima e lui credette d'affogare.

Te voglio benne assai,
ma tanto tanto benne sai,
è una catena ormai
che sciogle il sangue dind'e'vene sai.

Potenza della lirica, dove ogni dramma è un falso,
che con un po'di trucco e con la mimica puoi diventare un altro,
ma due occhi che ti guardano cos`s vicini e veri,
ti fan scordare le parole, confondono i pensieri,
così diventa tutto piccolo, anche le notti là in America.
Ti volti e vedi la tua vita come la scia d'un'elica.
Ma sì è la vita che finisce, ma lui non ci pensò poi tanto,
anzi si sentiva già felice e ricominciò il suo canto.

Te voglio benne assai,
ma tanto tanto benne sai,
è una catena ormai
que sciogle il sangue dind'e'vene sai.

Un blog qualsevol d'un ny�bit qualsevol

Un blog qualsevol d'un ny�bit qualsevol

Hope

If you assume that there's no hope, you guarantee that there will be no hope. If you assume that t'here's an instinct for freedom, there are opportunities to change things, there's a choice you may contribute to making a better world. That's your choice. (Noam Chomsky)

Li hauríem d'agrair a aquest home el seu missatge i la seva feina: Des del punt més neoliberal i salvatge del món, des d'on s'assenyala i es destrueix tota veu que clama una justícia que desharmonitza la visió del món que tenen aquells que no temen pel seu futur immediat, des d'allí ens ensenya que fins des d'allí pot sorgir una veu, encara que sola, que es dediqui a dir veritats incòmodes i que convidi a la lluita, al pensament propi, a la insubmissió amb prou força. Una veu que ja ha estat per a milions de persones el referent, el crític demolidor. Un materialista amb idees de justícia, pau, igualtat, inteligència i llibertat. Vosaltres escolliu, podeu llegir i estudiar com portar una empresa, governar un país o destruir el nostre món amb centrals nuclears o llegir a Noam Chomsky per aprendre coses que no s'ensenyen gairebé enlloc, per aprendre a canviar el món. That's your choice.