Un record per a Víctor, per a Pablo, i per tants d'altres...

Fa dies que el famòs gran cabró xilé és mort. Sí, ja sé que escric tard, però és que no vull escriure sobre ell, no em mereix ni la consideració de dir el seu nom. Aquí tan sols vull recordar aquella gent meravellosa que va ser impunement assassinada el setembre de 1973: Salvador, president de Xile, a qui van bombardejar amb caces quan era sol al palau de la Moneda pel sol fet de representar a aquells que volien viure amb dignitat. També va ser assassinat Víctor, cantant revolucionari, al que li van trencar tots els ossos de les mans i els dits i li van tallar la llengua, i el van afusellar és clar, pel sol fet de reclamar "el derecho de vivir en paz", per fer "preguntas por Puerto Montt", per recordar l'Amanda, per cantar-li cançons de cuna a un negret, per tenir un martell o per atrevir-se a dirigir-li una "Plegaria a un labrador". Pablo, poeta, ja malalt, va morir del disgust en pocs dies, ell, l'escriptor de "Incitación al Nixonicidio y alabanza de la revolución chilena", també va ser una víctima. Com tots aquells dels que no puc dir res, com aquests tres, noms sense cognoms, gent, persones que simplement pensaven, llegien, sentien... Ara que a tothom ja se li han passat les ganes de parlar del fill de puta, ara continua essent més hora que mai de buscar els culpables d'aquestes morts, castigar-los amb tota la duresa possible, humiliar-los, i recordar, que amb gent com la que va morir allí i en aquell moment, el món seria millor. També hi hauria d'haver uns quants països que haurien de revisar la seva postura...