Votam al TOP CATALÀ! Blog d'un nyèbit qualsevol

 

 

sabato, marzo 10, 2007

Dones

Avui és un bon dia per parlar de les dones. No vaig voler escriure el dia 8 de març perquè no m'agrada circumscriure una realitat tan complicada i quotidiana a un sol dia de reivindicació per a després oblidar-lo fins l'any següent. Avui és un dia tan bo com el 8 de març per a parlar de les dones i de tot allò que pateixen, i no vull adjuntar-me a la seva reivindicació del 8 de març amb lleugeresa perquè podria fer-ho però crec que, primer, per a afegir-nos a la seva reivindicació, els homes encara hem de recòrrer un llarg camí: El de comprendre-les.

En efecte, més enllà del nivell evident en el que pateixen discriminació, hauríem d'ésser capaços de veure que la nostra societat i el nostre món queda regit per unes pautes de comportament subjacents que ho enmarquen tot sota la mirada dels homes, i en molt estranyes ocasions de les dones. Crec que elles ho saben, fa molt que ho saben i per això són elles les que han d'ésser l'avantguarda de la seva alliberació i equiparació com a éssers de ple dret. Nosaltres molts cops no som capaços de veure més enllà de que facin la feina de casa o cobrin menys. Per això mateix, sí que hem de secundar-les quan es mouen, però el nostre moviment, com a homes, ha d'ésser el d'esforçar-nos a diari per a entendre-les, perquè elles ho fan amb nosaltres; No podem pretendre que la seva "emancipació" vagi per la via de convertir-les en subjectes masculins, i aquesta és una altra perversió de la nostra societat: Per alliberar-se se les intenta convèncer de comportar-se com homes i les dones han de poder fer tot el que fem nosaltres sense deixar de ser dones. Jo admiro molt les dones que són capaces de fer-ho (que són molt poques).

Reconeixo que m'és difícil parlar en aquesta clau, perquè no em seria gens difícil parlar d'opressió en termes habituals, però ara no és el que vull. El que vull és que fem un esforç per a comprendre la tragèdia que han viscut i que segueixen visquent les nostres àvies, mares, germanes, cosines, parelles, amigues... Crec sincerament que el camí que hem de recórrer encara passa per adonar-nos del que pateixen a diari les persones més properes i que més estimem i que tan sols així serem capaços d'extrapolar-ho a aquelles que no coneixem. Hem de fer un esforç empàtic. Elles han d'ésser el cap i la veu de la seva lluita i nosaltres els hem d'obrir el pas sense resistència, ens hem d'esforçar a comprendre-les (no des d'un punt de vista paternalista, que seria caure en el masclisme de sempre, sinó veient en elles persones d'una complexitat i capacitat extraordinàries), els hem de donar la mà i fer de coixí com elles han fet tota la història amb els seus fills, germans... Si alguns volen que elles aprenguin a ser homes, jo crec que nosaltres hauríem d'aprendre a ser més com les dones.

Sé que sóc maldestre per a explicar-me en aquests termes, perquè tal i com dic més amunt, és un tema que tractem massa poc i en el que hem d'avançar molt encara, però espero que aquells que tinguin una mínima sensibilitat m'entenguin. Hi ha més dones que homes, si algú creu en un món millor no pot obviar les dones. Sense les dones no hi ha revolució.

Per acabar, us deixo aquí un poema de Martí i Pol (sempre present en la meva visió del món) en el que crec veure aquest esforç empàtic i aquesta denúncia que hem de fer. Malgrat ser planer, a Martí i Pol se l'ha de llegir dos cops per a entendre'l, perquè és realment introspectiu, i potser per això mateix és capaç, després, de colar-se en el patiment de la dona treballadora. És com en Miquel que hauríem d'actuar.


L'ELIONOR

L'Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
La gent se l'estimava,
l'Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l'escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l'opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l'Elionor no hauria
pas sabut dir d'on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".

Miquel Martí i Pol, La fàbrica (1972)

4 Commenti:

Anonymous Anonimo ha detto...

Estic d'acord amb tu en tot el que has dit. Meravellós. Em trec el barret. Per altra banda, el fet de que hi hagi un dia "de la dona treballadora" és el súmmum de la hipocresia ética de la nostra societat, doncs implica que som conscients de la seva opressió i que necessitem recordar-ho un dia, fer-ne gairebé un dia comercial (d'aqui poc no us extranyi que "El Corte Inglés" faci promocions de la moda de primavera de la dona treballadora i ho abaixi un 50% el 8 de Març) i que tots ens netejem les mans i la consciència celebrant una realitat tan macabre (com és el fet de tenir, per raó de gènere, una restricció a la llibertat individual). Mentre hi hagi el dia del pare, el dia de la mare, el dia del SIDA, etc. i no fem de tots els dies de l'any abstraccions temporals per a fer un món més just, serem uns hipòcrites i uns ignorants;símptoma dels quals són els dies que inventem per recordar fins a quin nivell arriba la nostra hipocresia i la nostra ignorància.
Dit això, crec que l'esforç empàtic de comprendreles és una quimera, (però és necessària per intentar solucionar aquesta lacra) si no em comprenc a mi mateix difícilment comprendré als demés.(em refereixo a les contradiccions emocionals i racionals a les que estem subjectes)
Ja per acabar em sembla molt adequat el poema escollit, i jo, a la vegada, recomano la cançó "Caperucita" d'Ismael Serrano a aquests efectes, ja que és una gran alegoría del temóin proposat.

3/10/2007 07:22:00 PM  
Anonymous Anonimo ha detto...

dimarts 13, bon dia tambe per parlar de les dones. suspir de tentacio.
esquinçat en mil bocins em vaig sentir el dia 8, trencat en el mes profund dels meus ideals, impotent davant de la injusticia de veure que durant la celebracio del dia de la dona, era marginat com a home, com a idealista d'esqiuerres i com a cristia. Sí, soc home, no ho he elegit pero n'estic orgullos i apartant la hipocresia q pots trobar en alguns discursos demagogics, crec en la igualtat i lluito, en mesura de la meva força per aconseguir-la, posant la meva vida diaria com a marc d’accio d’aquest complicat camp de batalla.
Som molts els homes que creiem en la lluita, pero som els grans oblidats de la causa, pensant per part d’alguns sectors q aixo es una guerra maniquea on hi ha bons i dolents, NO. S’ha de ser valent i posicionar-se pero sabent clarament on el el limit de la rao, vida i llibertat, aquest es el limit (no parlo del abort, sino de la creació de l’individu)(estic totalment a favor de l’abort). I aixó es trenca quan un grup de niñatas i no tan niñates, demann a crits un mon sense homes.
Com a home no imagino un mon sense homes, no es aixo el que he vingut a defensar, mes enlla del q creguin femi-feixistes radicals, enquistades en unes idees tan fastigoses com les del masclisme i el patriarcat.
sense dones no hi ha revolució, pero de quina revolució parlem si ens trobem amb actituts segregadores i clarament feixistes. S’atempta contra la meva existencia, contra la meva vida (sempre de forma teorica), contra la meva utilitat biologica i finalment contra la meva dignitat

Aixeco el crit com a colectiu oblidat “els homes de la lluita de la dona”, o com a testimoni solitari del canvi de era

El veritable Anonimous

3/13/2007 04:00:00 AM  
Anonymous Anonimo ha detto...

homes i dones, el primer anonimo es el raul, no li feu cas us vol embruixar amb els cant de sirena en el q s'han convertit les seves boniques paraules i tot seguit manipular les vostres influenciables mens amb Nitczche, Marx, Sabina i Regeton.
dios!!!!, es com un telepredicador amb ideals, em sento atret cap a l'escull de la seva retorica, noooooooooooooo!!!!, estic perdut, catilina, estic perdut

3/13/2007 04:08:00 AM  
Anonymous Anonimo ha detto...

Correcció-->Les meves paraules son boniques i la meva retòrica insuperable, però no faig servir un recurs tan baix com el Reaggeton, que és l'apocalipsi i destrucció més absoluta de la música (per la incessant i constant emissió de berridos en que consisteix, que està assassinant la música com a art noble i respectat). He dit!!

3/21/2007 07:39:00 PM  

Posta un commento

Iscriviti a Commenti sul post [Atom]

<< Home page